Avui fa cinc anys que va néixer la nostra filla gran. Va passar els tres
primers mesos de vida a l'àrea de nounats de l'Hospital de la Vall
d'Hebron, a Barcelona.
La mare va estar ingressada el mes
anterior per seguir el control diari de l'embaràs. Van ser uns mesos
durs i d'incertesa, però també d'optimisme i esperança.
Amb
aquest escrit volem recordar aquest cinquè aniversari i presentar aquest
bloc. Es tracta del diari que vam seguir durant els mesos d'UCI i fins
que l'Anna va fer un any.
En els darrers anys hem freqüentat
l'hospital de la Vall d'Hebron, sortosament, per seguir controls
rutinaris, tot i que els primers mesos era per seguir petites
disfuncions, fer proves preventives, vacunacions extres, etc. Tot per
comprovar que el creixement i desenvolupament de la nostra filla era el
correcte. Oftalmòleg, traumatòleg, neuròleg, endocrinòleg,
neonatòleg..., tot un seguit d'especialistes han fet el seu seguiment.
En
la visita dels 4 anys amb el neonatòleg, ens vam felicitar per tenir
una filla tan sana malgrat les circumstàncies del seu naixement. És clar
que aquesta felicitat és compartida i deguda a molts factors. L'Anna ha
estat perfectament sana, amb un creixement i desenvolupament neuronal
normal, resultat de la professionalitat dels especialistes que la van
seguir durant un mes abans del seu naixement; també gràcies a la feina
constant i diària de les infermeres i pediatres de l'UCI. Però també a
una bona dosi de sort, i perquè no dir-ho, a l'entorn positiu i
optimista que des del primer moment vam intentar propiciar malgrat
l'adversitat.
En aquests anys hem confiat plenament amb l'equip
mèdic i hem après que bona part de l'èxit de la seva feina es basa en
l'actitud dels pares, especialment en el moment d'ingrés a l'UCI on la
situació es veu superada per les incerteses, les pors i la desorientació
de les primeres hores després del naixement.
L'actitud dels
pares és molt important, no suficient és clar, però cal fer un procés
d'acceptació de la situació que implica desprendre's de qualsevol
sentiment de culpa, les coses passen perquè passen, ser comunicatius amb
els professionals, i no oblidar que hi haurà dies molt durs.
dijous, 18 de març del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)