Avui fa cinc anys que va néixer la nostra filla gran. Va passar els tres
primers mesos de vida a l'àrea de nounats de l'Hospital de la Vall
d'Hebron, a Barcelona.
La mare va estar ingressada el mes
anterior per seguir el control diari de l'embaràs. Van ser uns mesos
durs i d'incertesa, però també d'optimisme i esperança.
Amb
aquest escrit volem recordar aquest cinquè aniversari i presentar aquest
bloc. Es tracta del diari que vam seguir durant els mesos d'UCI i fins
que l'Anna va fer un any.
En els darrers anys hem freqüentat
l'hospital de la Vall d'Hebron, sortosament, per seguir controls
rutinaris, tot i que els primers mesos era per seguir petites
disfuncions, fer proves preventives, vacunacions extres, etc. Tot per
comprovar que el creixement i desenvolupament de la nostra filla era el
correcte. Oftalmòleg, traumatòleg, neuròleg, endocrinòleg,
neonatòleg..., tot un seguit d'especialistes han fet el seu seguiment.
En
la visita dels 4 anys amb el neonatòleg, ens vam felicitar per tenir
una filla tan sana malgrat les circumstàncies del seu naixement. És clar
que aquesta felicitat és compartida i deguda a molts factors. L'Anna ha
estat perfectament sana, amb un creixement i desenvolupament neuronal
normal, resultat de la professionalitat dels especialistes que la van
seguir durant un mes abans del seu naixement; també gràcies a la feina
constant i diària de les infermeres i pediatres de l'UCI. Però també a
una bona dosi de sort, i perquè no dir-ho, a l'entorn positiu i
optimista que des del primer moment vam intentar propiciar malgrat
l'adversitat.
En aquests anys hem confiat plenament amb l'equip
mèdic i hem après que bona part de l'èxit de la seva feina es basa en
l'actitud dels pares, especialment en el moment d'ingrés a l'UCI on la
situació es veu superada per les incerteses, les pors i la desorientació
de les primeres hores després del naixement.
L'actitud dels
pares és molt important, no suficient és clar, però cal fer un procés
d'acceptació de la situació que implica desprendre's de qualsevol
sentiment de culpa, les coses passen perquè passen, ser comunicatius amb
els professionals, i no oblidar que hi haurà dies molt durs.
dijous, 18 de març del 2010
diumenge, 12 de març del 2006
12 de març del 2006
De nou quasi tres mesos sense escriure en aquest diari. No és que els
pares no tinguin coses a explicar, però el dia a dia fa que escriure
aquí es vagi ajornant. D'aquí a una setmana faig 1 any. El primer!
Quantes coses que han passat!
Comencem per les dades de rigor. El passat 20 de febrer ja pesava 5,5 kg i mesurava 60,5 cm.
Ahir la Sara també va fer un any, i vaig anar a la seva festa. Pel cap de setmana vinent també farem la meva. Els pares han convidat a la família a dinar. Ja us explicaré, però ara fem repàs als darrers tres mesos.
En primer lloc van celebrar el Nadal. Tot va ser molt alegre, encara que els pares van acabar atabalats amb tanta reunió familiar. Nosaltres vam començar la Nit de Nadal, quan després del sopar fem cagar el Tió. Jo vaig ser bona minyona, i després del meu sopar em vaig adormir i vaig deixar que els grans sopessin sense haver d'estar pendents de mi. És clar, que quan va començar el sarau del Tió, vaig decidir que no m'ho volia perdre i vaig estar desperta. Tot i que sóc ben menuda, el Tió també em va portar cosetes, encara que el més gros vindria per Reis. Però, com perquè vinguin els Reis se'ls ha de donar la carta a la cavalcada, el dia 5 de gener a la tarda els vaig anar a rebre, i fins i tot els avis d'Horta van baixar a casa per estar amb mi aquest dia.
El dia de Reis, vaig anar a casa dels tiets de la mare, i allà vaig coincidir amb ela cosinets. Quants regals que ens havien portat! Un d'ells, un cub amb peces de plàstic de formes, ha estat un dels meus jocs preferits. M'encanta agafar i posar les peces dins, colpejar les peces per fer soroll, donar-li als pares i que me les donin...
En aquests tres mesos també he començat a dir papa i mama, i és aquest últim el que dic amb més claredat quan vull menjar o que m'agafin a coll. No és que la mare sigui qui més em dóna menjar, normalment són el papa i l'avi d'Hospitalet, però sí que és qui més m'agafa a coll.
També he començat a gatejar. També m'encanta posar-me dempeus, i a la mínima busco alguna cosa segura que m'ho deixi fer (pares, coixins, llitet...). Que mona que estic tan menuda i dempeus!
A tothom li crida l'atenció els meus ulls i el meu color morenet de pell, això és gràcies a les passejades que dia si i dia també faig amb l'avi a l'hora del sol.
Fa uns quinze dies ens van trobar alguns dels nens que havíem coincidit a la Vall d'Hebron. Hi havia la Claudia d'Extremadura, el Pol de Vic i el Marc d'Igualada. Tots estem molt bé, i totes les famílies encantades de com ha anat tot plegat.
El tema menjar és prou important per a mi. M'agrada molt menjar amb cullera, més que amb el biberó, i les farinetes de verdura amb carn o peix me les menjo en un pim pam. És clar, que si he de triar, prefereixo el pa amb tomàquet i el pernil, les galetes i els iogurts. Sóc bona menjadora, i no dic que no a res que es pugui portar a la boca. Tot s'ha de provar.
Comencem per les dades de rigor. El passat 20 de febrer ja pesava 5,5 kg i mesurava 60,5 cm.
Ahir la Sara també va fer un any, i vaig anar a la seva festa. Pel cap de setmana vinent també farem la meva. Els pares han convidat a la família a dinar. Ja us explicaré, però ara fem repàs als darrers tres mesos.
En primer lloc van celebrar el Nadal. Tot va ser molt alegre, encara que els pares van acabar atabalats amb tanta reunió familiar. Nosaltres vam començar la Nit de Nadal, quan després del sopar fem cagar el Tió. Jo vaig ser bona minyona, i després del meu sopar em vaig adormir i vaig deixar que els grans sopessin sense haver d'estar pendents de mi. És clar, que quan va començar el sarau del Tió, vaig decidir que no m'ho volia perdre i vaig estar desperta. Tot i que sóc ben menuda, el Tió també em va portar cosetes, encara que el més gros vindria per Reis. Però, com perquè vinguin els Reis se'ls ha de donar la carta a la cavalcada, el dia 5 de gener a la tarda els vaig anar a rebre, i fins i tot els avis d'Horta van baixar a casa per estar amb mi aquest dia.
El dia de Reis, vaig anar a casa dels tiets de la mare, i allà vaig coincidir amb ela cosinets. Quants regals que ens havien portat! Un d'ells, un cub amb peces de plàstic de formes, ha estat un dels meus jocs preferits. M'encanta agafar i posar les peces dins, colpejar les peces per fer soroll, donar-li als pares i que me les donin...
En aquests tres mesos també he començat a dir papa i mama, i és aquest últim el que dic amb més claredat quan vull menjar o que m'agafin a coll. No és que la mare sigui qui més em dóna menjar, normalment són el papa i l'avi d'Hospitalet, però sí que és qui més m'agafa a coll.
També he començat a gatejar. També m'encanta posar-me dempeus, i a la mínima busco alguna cosa segura que m'ho deixi fer (pares, coixins, llitet...). Que mona que estic tan menuda i dempeus!
A tothom li crida l'atenció els meus ulls i el meu color morenet de pell, això és gràcies a les passejades que dia si i dia també faig amb l'avi a l'hora del sol.
Fa uns quinze dies ens van trobar alguns dels nens que havíem coincidit a la Vall d'Hebron. Hi havia la Claudia d'Extremadura, el Pol de Vic i el Marc d'Igualada. Tots estem molt bé, i totes les famílies encantades de com ha anat tot plegat.
El tema menjar és prou important per a mi. M'agrada molt menjar amb cullera, més que amb el biberó, i les farinetes de verdura amb carn o peix me les menjo en un pim pam. És clar, que si he de triar, prefereixo el pa amb tomàquet i el pernil, les galetes i els iogurts. Sóc bona menjadora, i no dic que no a res que es pugui portar a la boca. Tot s'ha de provar.
diumenge, 18 de desembre del 2005
18 de desembre del 2005
Com he canviat en aquests darrers tres mesos d'ençà que vam escriure
aquí per darrera vegada. Ja peso més de 4,7 kg i la talla és de més de
58 cm. I tinc 9 mesos! Sóc tota una senyoreta!
Avui acabem de tornar de passar el cap de setmana a Andorra. Hem anat també amb els 4 avis. Ha estat una escapada per veure a la família d'Andorra. Han estat molt contents. I com he estat molt bona nena, han quedat encantats. De fet he menjat molt i he dormit encara més. A més, he anat a uns quants restaurants i els grans poden dinar prou tranquils sense que jo els faci passar mals moments. A més, com sóc molt riallera, tots estan encantats amb mi. I els avis, especialment. Se'ls veu tant i tan feliços. La meva presència ha millorat molt les seves vides. Fins i tot la de gent que no em coneix. He anat a residències de gent gran on viuen tietes-àvies, i tots els del voltant es queden bocabadats amb mi.
Aquesta no ha estat l'única escapada dels darrers mesos: al setembre vam anar a Barbastre, on el pare va córrer una mitja marató, i a inicis de desembre vam anar al sud de França amb els amics de Girona.
Durant tot aquest temps, he continuat fent visites als metges, però els que no m'han donat l'alta m'ha donat visita pel mes de juny de l'any que ve. Només vaig cada mes a la pediatra i de tant en tant a posar-me vacunes. Bé, ara a l'hivern, em posen unes cada mes per protegir els meus pulmons.
Cada dia que passa sóc més trapella i divertida. Em ric molt i faig riure i fer ximpleries als grans. Ja m'aguanto prou asseguda i menjo farinetes de tots els gustos. La cullera m'encanta.
També he començat a anar a un centre d'atenció precoç, a prop de casa, el Baula, on fan un seguiment del meu desenvolupament, el qual no està gens malament tenint en compte que vaig néixer molt petita.
Aquest Nadal serà tota una festa. Serà el meu primer Nadal i el primer de la meva família amb mi. Com n'estem de contents!
Avui acabem de tornar de passar el cap de setmana a Andorra. Hem anat també amb els 4 avis. Ha estat una escapada per veure a la família d'Andorra. Han estat molt contents. I com he estat molt bona nena, han quedat encantats. De fet he menjat molt i he dormit encara més. A més, he anat a uns quants restaurants i els grans poden dinar prou tranquils sense que jo els faci passar mals moments. A més, com sóc molt riallera, tots estan encantats amb mi. I els avis, especialment. Se'ls veu tant i tan feliços. La meva presència ha millorat molt les seves vides. Fins i tot la de gent que no em coneix. He anat a residències de gent gran on viuen tietes-àvies, i tots els del voltant es queden bocabadats amb mi.
Aquesta no ha estat l'única escapada dels darrers mesos: al setembre vam anar a Barbastre, on el pare va córrer una mitja marató, i a inicis de desembre vam anar al sud de França amb els amics de Girona.
Durant tot aquest temps, he continuat fent visites als metges, però els que no m'han donat l'alta m'ha donat visita pel mes de juny de l'any que ve. Només vaig cada mes a la pediatra i de tant en tant a posar-me vacunes. Bé, ara a l'hivern, em posen unes cada mes per protegir els meus pulmons.
Cada dia que passa sóc més trapella i divertida. Em ric molt i faig riure i fer ximpleries als grans. Ja m'aguanto prou asseguda i menjo farinetes de tots els gustos. La cullera m'encanta.
També he començat a anar a un centre d'atenció precoç, a prop de casa, el Baula, on fan un seguiment del meu desenvolupament, el qual no està gens malament tenint en compte que vaig néixer molt petita.
Aquest Nadal serà tota una festa. Serà el meu primer Nadal i el primer de la meva família amb mi. Com n'estem de contents!
dimecres, 7 de setembre del 2005
7 de setembre de 2005
Ui, fa un munt de dies que els pares no escriuen. El dia a dia supera
les ganes d'escriure. Des de l'última vegada que recull aquest escrit he
fet un munt de coses.
Però anem pam a pam. Avui fa 9 anys que els pares es van casar. Aquell dia, a diferència d'avui, no va ploure. Portem un parell de dies que plou amb ganes. Jo no havia vist mai ploure, ni així ni de cap altra manera. La veritat és que no em neguiteja gaire aquest temps.
El 22 d'agost vaig anar amb els pares i els avis d'Horta a Aragües del Puerto, un petit poble de muntanya al Pirineu aragonès. Allà l'avi tenia un forn de pa amb la seva família quan era jove. Ara hi viuen encara tres tietes. Són totes tres molt alegres i m'han fet mil i una moneries. També hi eren el cosí del pare i la mare de la meva padrina. Han estat quatre dies ben agradables. Aprofitant que estaven per allà, vam anar a veure un cosí del pare i la seva família. Viuen a Barcelona, però eren allà de vacances.
Mentrestant, els avis d'Hospitalet van marxar una setmaneta a Noruega. A ells també els agrada viatjar molt. I m'han portat de record un ren de peluix.
Qui també es va recordar de mi durant les seves vacances va ser una cosina de la mare, i m'ha portat un vestit mexicà maquíssim per l'estiu.
També he passat amb la mare la nostra primera nit soles. No passava res, només que el pare va marxar dos dies d'excursió al Pirineu. A ell li encanta la muntanya i de tant en tant fa alguna escapadeta.
Ara ja dec pesar una mica més de 3.300 grams. Però ja no anem cada setmana a fer seguiment de pes.
El que sí que em diu tothom és que sóc molt desperta i que els meus ulls són molt expressius. Sempre estic mirant a un costat i un altre per mirar i mirar. He descobert que la tele m'encanta i em quedo mirant-la. Els pares quan s'adonen me l'apaguen o em giren. Ara també tinc més força i giro el cap quan estic bocaterrosa. També sé recolzar-me amb els peus i aixecar el cul, agafar el mossegador amb les mans i posar-me'l a la boca, però sobretot el que sé fer millor és riure. Faig mil rialles cada dia. M'agrada molt que em diguin coses i ho demostro fent grans rialles. També tinc moltes ganes de parlar i ja faig molts sons com imitant als grans. Els més repetits: aji i angue. De fet, en la visita a la pediatra li va dir a la mare que em veia com una nena feliç i que aviat parlaria. Això que sigui feliç va fer molt contents als pares.
Però anem pam a pam. Avui fa 9 anys que els pares es van casar. Aquell dia, a diferència d'avui, no va ploure. Portem un parell de dies que plou amb ganes. Jo no havia vist mai ploure, ni així ni de cap altra manera. La veritat és que no em neguiteja gaire aquest temps.
El 22 d'agost vaig anar amb els pares i els avis d'Horta a Aragües del Puerto, un petit poble de muntanya al Pirineu aragonès. Allà l'avi tenia un forn de pa amb la seva família quan era jove. Ara hi viuen encara tres tietes. Són totes tres molt alegres i m'han fet mil i una moneries. També hi eren el cosí del pare i la mare de la meva padrina. Han estat quatre dies ben agradables. Aprofitant que estaven per allà, vam anar a veure un cosí del pare i la seva família. Viuen a Barcelona, però eren allà de vacances.
Mentrestant, els avis d'Hospitalet van marxar una setmaneta a Noruega. A ells també els agrada viatjar molt. I m'han portat de record un ren de peluix.
Qui també es va recordar de mi durant les seves vacances va ser una cosina de la mare, i m'ha portat un vestit mexicà maquíssim per l'estiu.
També he passat amb la mare la nostra primera nit soles. No passava res, només que el pare va marxar dos dies d'excursió al Pirineu. A ell li encanta la muntanya i de tant en tant fa alguna escapadeta.
Ara ja dec pesar una mica més de 3.300 grams. Però ja no anem cada setmana a fer seguiment de pes.
El que sí que em diu tothom és que sóc molt desperta i que els meus ulls són molt expressius. Sempre estic mirant a un costat i un altre per mirar i mirar. He descobert que la tele m'encanta i em quedo mirant-la. Els pares quan s'adonen me l'apaguen o em giren. Ara també tinc més força i giro el cap quan estic bocaterrosa. També sé recolzar-me amb els peus i aixecar el cul, agafar el mossegador amb les mans i posar-me'l a la boca, però sobretot el que sé fer millor és riure. Faig mil rialles cada dia. M'agrada molt que em diguin coses i ho demostro fent grans rialles. També tinc moltes ganes de parlar i ja faig molts sons com imitant als grans. Els més repetits: aji i angue. De fet, en la visita a la pediatra li va dir a la mare que em veia com una nena feliç i que aviat parlaria. Això que sigui feliç va fer molt contents als pares.
dijous, 18 d’agost del 2005
Dijous, 18 d'agost de 2005
Avui fa 5 mesos que vaig néixer i 2 que estic a casa amb els pares.
Estic molt bé, i tots estem molt contents. Ja peso 3.050 grams i la meva
talla és de 47,5 cm. Cada dia faig més cosetes, i especialment grans
rialles. És clar, que avui no és el meu millor dia, perquè m'han posat
vacunes i estic una mica tova.
El passat divendres, i fins dilluns, vam anar al poble de l'àvia d'Hospitalet, a Lumpiaque, a Saragossa, per conèixer uns oncles. El viatge va anar perfecte i em vaig sentir ben còmoda.
El passat divendres, i fins dilluns, vam anar al poble de l'àvia d'Hospitalet, a Lumpiaque, a Saragossa, per conèixer uns oncles. El viatge va anar perfecte i em vaig sentir ben còmoda.
dilluns, 8 d’agost del 2005
Dilluns 8 d'agost de 2005
Han passat molts dies d'ençà que els pares van escriure per darrera
vegada. El dia a dia fa que no tinguin gaires temps, i sobretot, que no
hi pensin. Bé, posem-nos al dia.
Després d'uns dies ingressat, l'avi d'Horta va sortir i ja es troba molt millor. Va visitar diferents metges que li van canviar els tractaments i sembla que va millor. Avui el pare també l'ha acompanyat a una visita. L'àvia d'Horta està prou bé i més tranquil·la.
Els avis d'Hospitalet, com són més joves estan bé. L'avi és un incondicional i sempre acompanya a la mare a les meves visites als metges. Aquest mes de juliol he anat diverses vegades al metge de la vista, continuo igual, al de la pell (ja tinc l'alta), al cirurgià (em controlen el melic), al fisioterapeuta (em fa fer uns exercicis) i al neonatòleg (que diu que estic molt bé). Els pares ja estan de vacances i fem moltes coses plegats.
Els dies 30 i 31 de juliol vaig fer la meva primera excursió amb nit fora de casa. Vam anar a l'Espluga de Francolí on el pare corria una cursa. En arribar a la meta em va agafar en braços i vam entrar plegats. Ens van acompanyar en aquesta sortida uns cosins dels pares.
El dia 4 va venir a passar una setmana el meu padrí i companyia. Ara han marxat un parell de dies a França, a veure què ens expliquen a la tornada.
Jo mentrestant, també he fet una sortida a Montserrat, i cada dia faig i descobreixo noves coses. Per exemple la setmana passada vaig redescobrir la manteta d'activitats, amb un mirall (a l'altre costat hi ha una nena que fa les mateixes coses que jo) i una papallona que vola quan li dono un cop amb la mà.
Cada vegada estic també més riallera i començo a emetre sons que de vegades semblen el que diuen els grans. M'agrada cridar perquè estiguin per mi. M'encanta també veure els pares mentre mengen i dormir. Sóc una mica marmoteta, encara que cada vegada passo més hores desperta. A les nits, ja només em desperto una vegada, menjo i continuo dormint.
Ja fa uns dies que menjo cereals barrejats amb la llet, i també suc de taronja i aigua amb unes herbes per a veure si em faciliten la digestió
Ahir vam anar a conèixer una cosineta, filla d'uns cosins de la mare. Està a la Vall d'Hebron, i els pares van aprofitar per anar a veure a les infermeres de nounats. Totes van dir que havia crescut bastant durant aquest temps fora d'allà.
Després d'uns dies ingressat, l'avi d'Horta va sortir i ja es troba molt millor. Va visitar diferents metges que li van canviar els tractaments i sembla que va millor. Avui el pare també l'ha acompanyat a una visita. L'àvia d'Horta està prou bé i més tranquil·la.
Els avis d'Hospitalet, com són més joves estan bé. L'avi és un incondicional i sempre acompanya a la mare a les meves visites als metges. Aquest mes de juliol he anat diverses vegades al metge de la vista, continuo igual, al de la pell (ja tinc l'alta), al cirurgià (em controlen el melic), al fisioterapeuta (em fa fer uns exercicis) i al neonatòleg (que diu que estic molt bé). Els pares ja estan de vacances i fem moltes coses plegats.
Els dies 30 i 31 de juliol vaig fer la meva primera excursió amb nit fora de casa. Vam anar a l'Espluga de Francolí on el pare corria una cursa. En arribar a la meta em va agafar en braços i vam entrar plegats. Ens van acompanyar en aquesta sortida uns cosins dels pares.
El dia 4 va venir a passar una setmana el meu padrí i companyia. Ara han marxat un parell de dies a França, a veure què ens expliquen a la tornada.
Jo mentrestant, també he fet una sortida a Montserrat, i cada dia faig i descobreixo noves coses. Per exemple la setmana passada vaig redescobrir la manteta d'activitats, amb un mirall (a l'altre costat hi ha una nena que fa les mateixes coses que jo) i una papallona que vola quan li dono un cop amb la mà.
Cada vegada estic també més riallera i començo a emetre sons que de vegades semblen el que diuen els grans. M'agrada cridar perquè estiguin per mi. M'encanta també veure els pares mentre mengen i dormir. Sóc una mica marmoteta, encara que cada vegada passo més hores desperta. A les nits, ja només em desperto una vegada, menjo i continuo dormint.
Ja fa uns dies que menjo cereals barrejats amb la llet, i també suc de taronja i aigua amb unes herbes per a veure si em faciliten la digestió
Ahir vam anar a conèixer una cosineta, filla d'uns cosins de la mare. Està a la Vall d'Hebron, i els pares van aprofitar per anar a veure a les infermeres de nounats. Totes van dir que havia crescut bastant durant aquest temps fora d'allà.
diumenge, 26 de juny del 2005
Diumenge 26 de juny de 2005
Avui he conegut una tieta i una cosina del pare, que serà la meva padrina, i li ha fet molta il·lusió saber-ho
S'acaba una setmana moguda per a tots, i per a mi plena de novetats doncs he conegut molta gent, tot i que ja sabia que existien perquè els pares m'han explicat moltes coses durant les estones de cangur i incubadora.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
