divendres, 18 de març de 2011

Per molts anys, 18 de març de 2010

Avui fa cinc anys que va néixer la nostra filla gran. Va passar els tres primers mesos de vida a la UCI de neonats de l'Hospital de La Vall d'Hebron, a Barcelona.

La mare va estar el mes anterior ingressada per seguir el control diari de l'embaràs. Van ser uns mesos durs i d'incertesa, però també d'optimisme i esperança.

Amb aquest escrit volem recordar aquest cinquè aniversari i presentar aquest bloc. Es tracta del diari que vam seguir durant els mesos d'UCI i fins que l'Anna va fer un any.

En els darrers anys hem sovintejat l'hospital de la Vall d'Hebron, sortosament, per seguir controls rutinaris, tot i que els primers mesos era per seguir petites disfuncions, fer proves preventives, vacunacions extres, etc. Tot per comprovar que el creixement i desenvolupament de la nostra filla era el correcte. Oftalmòleg, traumatòleg, neuròleg, endocrinòleg, neonatòleg..., tot un seguit d'especialistes que han fet el seu seguiment.

En la visita dels 4 anys amb el neonatòleg, ens vam felicitar per tenir una filla tan sana malgrat les circumstàncies del seu naixement. És clar que aquesta felicitat és compartida i deguda a molts factors. L'Anna ha estat perfectament sana, amb un creixement i desenvolupament neuronal normal, resultat de la professionalitat dels especialistes que la van seguir durant un mes abans del seu naixement; també gràcies a la feina constant i diària de les infermeres i pediatres de la UCI. Però també a una bona dosi de sort, i per que no dir-ho, a l'entorn positiu i optimista que des del primer moment vam intentar propiciar malgrat l'adversitat.

En aquests anys hem confiat plenament amb l'equip mèdic i hem après que bona part de l'èxit de la seva feina es basa en l'actitud dels pares, especialment en el moment d'ingrés a la UCI on la situació es veu superada per les incerteses, les pors i la desorientació de les primeres hores després del naixement.

L'actitud dels pares és molt important, no suficient és clar, però cal fer un procés d'acceptació de la situació que passa per desprendre's de qualsevol sentiment de culpa, les coses passen per que passen, ser comunicatius amb els professionals, i no oblidar que hi haurà dies molt durs.

dissabte, 12 de març de 2011

12 de març del 2006

De nou quasi tres mesos sense escriure en aquest diari. No és que els pares no tinguin coses a explicar, però el dia a dia fa que escriure aquí es vagi ajornant. D'aquí una setmana faig 1 any. El primer! Quantes coses que han passat!

Comencem per les dades de rigor. El passat 20 de febrer ja pesava 5,5 kg i midava 60,5 cm. No està gens malament, tenint en compte que he passat dos refredats de panxa que m'han provocat importants cagarrines. Per això he hagut d'anar un parell de vegades d'urgències, però per sort no hi hagut cap complicació.

Ahir la Sara també va fer un any, i vaig anar a la seva festa. Pel cap de setmana vinent també farem la meva. Els pares han convidat a la família a dinar. Ja us explicaré, però ara fem respàs als darrers tres mesos.

En primer lloc van celebrar el Nadal. Tot va ser molt alegre, encara que els pares van acabar atabalats amb tanta reunió familiar. Nosaltres vam començar la Nit de Nadal, quan després del sopar fem cagar el Tió. Jo vaig ser bona minyona, i després del meu sopar em vaig dormir i vaig deixar que els grans sopessin sense haver d'estar pendents de mi. És clar, que quan va començar el sarau del Tió, vaig decidir que no m'ho volia perdre i vaig estar desperta. Tot i que sóc ben menuda, el Tió també em va portar cosetes, encara que el més gros vindria per Reis. Però, com per a que vinguin els Reis se'ls ha de donar la carta a la cabalgada, el dia 5 de gener a la tarde els vaig anar a rebre, i fins i tot els avis d'Horta van baixar a casa per estar amb mi aquest dia.

El dia de Reis, vaig anar a casa dels tiets de la mare, i allà vaig coincidir amb ela cosinets. Quants regals que ens havien portat! Un d'ells, un cub amb peces de plàstic de formes, ha estat un dels meus jocs preferits. M'encanta agafar i posar les peces dins, golpejar les peces per fer soroll, donar-li als pares i que me les donin...

En aquests tres mesos també he començat a dir papa i mama, i és aquest últim el que dic amb més claretat quan vull menjar o que m'agafin a coll. No és que la mare sigui qui més em dóna de menjar, normalment són el papa i l'avi d'Hospitalet, però si que és qui més m'agafa a coll.

També he començat a gatejar. Primer he estat el darrer mes anant cap endarrera, i des del divendres, ja vaig endavant. També m'encanta posar-me dempeus, i a la mínima busco alguna cosa segura que m'ho deixi fer (pares, coixins, llitet).

Què mona que estic tant menuda i dempeus! Clar que si faig cas als pares, als avis i a tothom, sóc la més bonica del món. I la més simpàtica. I la més espavilada, I la més trapella. I......la millor.

A tothom li crida l'atenció els meus ulls, pel color i lo grans que són, i el meu color morenet de pell (això és gràcies als passejades que dia si i dia també fan el pare i l'avi a l'hora del sol portant-me al cotxet).

Fa uns quinze dies ens van trobar alguns dels nens que haviem coincidit a la Vall d'Hebron. Hi havia la Claudia d'Extremadura, el Pol de Vic i el Marc d'Igualada. Tots estem molt bé, i totes les famílies encantades de com ha anat la cosa.

El tema menjar és prou important per a mi. M'agrada molt menjar amb cullera, més que amb el biberó, i les papilles de verdura amb carn o peix me les menjo en un pim pam. És clar, que si he de triar prefereixo el pa amb tomàquet i el pernil del país, les galetes i els iogurts. Sóc bona menjadora, i no dic que no a res que es pogui portar a la boca. Tot s'ha de provar.

Espero que aviat us seguiré explicant com vaig creixent, perquè amb el que he escrit aquí, segur que deduiu que estic superbé i sense problemes.

Ah! per cert, no he comentat que m'encanta estar amb nens, perquè hi he coincidit diverses vegades i és xulíssim.

dissabte, 18 de desembre de 2010

18 de desembre del 2005

Com he canviat en aquest darrers tres mesos des de que vam escriure aquí per darrera vegada. Ja peso més de 4,7 kg i la talla és de més de 58 cm. I tinc 9 mesos! Sóc tota una senyoreta!

Avui acabem de tornar de passar el cap de setmana a Andorra. Hem anat també amb els 4 avis. Ha estat una escapada per veure a la família d'Andorra. Han estat molt contents. I com he estat molt bona nena, han quedat encantats. De fet he menjat molt i dormit encara més. A més, he anat a uns quants restaurants i els grans poden dinar prou tranquils sense que jo els faci passar mals moments. A més, con sóc molt riallera, tots estan encantats amb mi. I els avis, especialment. Se'ls veu tant i tant feliços. La meva presència a millorat molt les seves vides. Fins i tot la de gent que no em coneix. He anat a unes quantes residències de vells on hi viuen tietes-àvies o revesàvies, i tots els del voltant es queden bocabadats amb mi.

Aquesta no ha estat la meva primera escapada a l'estranger. El cap de setmana anterior vam anar a França amb els amics de Girona... Al setembre vam anar a Barbastre, a una mitja marató del pare.

Durant tot aquest temps, he continuat fent visites als metges, però els que no m'han donat l'alta m'ha donat visita pel mes de juny de l'any que ve. Només vaig cada mes al pediatra i de tant en tant a posar-me vacunes. Bé, ara a l'hivern, em posen unes cada mes per protegir els meus pulmons.

Cada dia que passa sóc més trapella i divertida. Em ric molt i faig riure i fer tonteries als grans. Ja m'aguanto prou assentada i menjo papilles de tots els gustos. La cullera m'encanta.

També he començat a anar a un centre d'atenció precoç, a prop de casa, el Baula, i em fan un seguiment del meu desenvolupament, el qual no està gens malament tenint en compte lo petiteta que vaig nèixer.

Aquest Nadal, serà tota una festa. Serà el meu primer Nadal i el primer de la meva família amb mi. Què n'estem de contents!

dimarts, 7 de setembre de 2010

7 de setembre de 2005

Ui, fa un munt de dies que els pares no escriuen. El dia a dia supera les ganes d'escriure.

Des de l'última vegada que recull aquest escrit he fet un munt de coses.

Però anem pam a pam. Avui fa 9 anys que els pares es van casar. Aquell dia, a diferència d'avui, no va ploure. Portem un parell de dies que plou amb ganes. Jo no havia vist mai ploure, ni així ni de cap altre manera. La veritat és que no em neguiteixa gaire aquest temps.

El 22 d'agost vaig anar amb el pares i els avis d'Horta a Aragües del Puerto. Un petit poble de muntanya al Pirineu aragonès. Allà l'avi tenia un forn de pa amb la seva família quan era jove. Ara hi viuen encara tres tietes. Són totes tres molt alegres i m'han fet mil i una moneries. També hi eren el cosí del pare i la mare de la meva padrina. Han estat quatre dies ben agradables. Aprofitant que estaven per allà, vam anar a veure un cosí del pare i la seva família. Viuen a Barcelona, però eren allà de vacances.

Mentrestant, els avis d'Hospitalet van marxar una semaneta a Noruega. A ells també els agrada viatjar molt. I m'han portat de record un ren de pelutx.

Qui també es va recordar de mi durant les seves vacances va ser una cosina de la mare, i m'ha portat un vestit mexicà maquíssim pel proper estiu.

També he passat amb la mare la nostra primera nit soles. No passava res, només que el pare va marxar dos dies d'excursió al Pirineu. A ell li encanta la muntanya i de tant en tant fa alguna escapadeta.

Ara ja dec pesar una mica més de 3.300 grams. Però ja no anem cada setmana a fer seguiment de pes.

El que sí que em diu tothom és que sóc molt desperta i que els meus ulls són molt expressius. Sempre estic mirant a un costat i un altre per mirar i mirar. He descobert que la tele m'encanta i em queda embobalicada mirant-la. Els pares quan s'adonen me l'apaguen o em giren. Ara també tinc més força i giro el cap quan estic bocaterrosa. També sé recolzar-me amb els peus i aixecar el cul, agafar el mossegador amb les mans i posar-me'l a la boca, però sobretot el que sé fer millor és riure. Faig mil rialles cada dia. M'agrada molt que em diguin coses i ho demostro fent grans rialles. També tinc moltes ganes de parlar i ja faig molts sons com imitant als grans. Els més repetits: aji i angue. De fet, en la visita a la pediatra li va dir a la mare que em veia com una nena feliç i que aviat parlaria. Això que sigui feliç va fer molt contents als pares. Això potser vol dir que no ho estan fent malament del tot.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Dijous, 18 d'agost de 2005

Avui fa 5 mesos que vaig néixer i 2 que estic a casa amb els pares. Estic molt bé, i tots estem molt contents. Ja peso 3.050 grams i la meva talla és de 47,5 cm. Cada dia faig més cosetes, i especialment grans rialles. És clar, que avui no és el meu millor dia, perquè m'han posat vacunes i estic una mica tova.

El passat divendres, i fins dilluns, vam anar al poble de l'avia d'Hospitalet, a Lumpiaque, per a que em coneixes els oncles. El viatge va anar perfecte i em vaig sentir ben còmoda.

diumenge, 8 d’agost de 2010

Dilluns 8 d'agost de 2005

Han passat molts dies des de que els pares van escriure per darrera vegada. El dia a dia fa que no tinguin gaires ganes, i sobretot, que no hi pensin. Bé, posem-nos al dia.

Després d'uns dies ingressat l'avi d'Horta va sortir i es trobava molt millor. Va visitar diferents metges que li van canviar els tractaments i sembla que va millor, encara que li han d'ajustar la medicació de la circulació. Avui el pare també l'ha acompanyat a una visita. L'avia d'Horta està prou bé i més tranquil·la.

Els avis d'Hospitalet, com són més joves estan bé. L'avi és un incondicional i sempre acompanya a la mare a les meves visites als metges. Aquest mes de juliol he anat vàries vegades al metge de la vista, continuo igual, al de la pell (ja tinc l'alta), al cirurgià (em controlen el melic), al fisioterapeuta (em fa fer uns exercicis) i al neonatòleg (que diu que estic molt bé). Els pares ja estan de vacances i fem moltes coses plegats.

Els dies 30 i 31 de juliol vaig fer la meva primera excursió amb nit fora de casa. Vam anar a l'Espluga de Francolí on el pare corria una cursa. A l'arribar a la meta em va agafar en braços i vam entrar plegats. Ens van acompanyar en aquesta sortida uns cosins dels pares.

El dia 4 va venir a passar una setmana el meu padrí i companyia. Han marxat un parell de dies a França, a veure que ens expliquen.

Jo mentrestant, també he fet una sortida a Montserrat, i cada dia faig i descobreixo noves coses. Per exemple la setmana passada vaig redescobrir la manteta d'activitats, amb el mirall (a l'altre costat hi ha una nena que fa les mateixes coses que jo) i amb la papallona que vola quan li dono un cop amb la mà.

Cada vegada estic també més riallera i començo a emetre sons que de vegades semblen el que diuen els grans. M'agrada cridar per a que estiguin per mi. M'encanta també veure els pares mentres mengen i dormir. Sóc una mica marmoteta, encara que cada vegada més passo més hores desperta. Per les nits, ja només em desperto una vegada, menjo i continuo dormint.

Ja fa uns dies que menjo cereals barrejats amb la llet, i també suc de taronja i aigua amb unes herbes per a veure si em faciliten el poder fer cacones de manera més còmoda per a mi. Em costa una mica, i sovint els pares han d'estimulant-me.

Ahir vam anar a conèixer una cosineta, filla d'uns cosins de la mare. Està a la Vall d'Hebron, i els pares van aprofitar per anar a veure a les infermeres de neonats. Totes van dir que havia crescut bastant durant aquest temps fora d'allí.

dissabte, 26 de juny de 2010

Diumenge 26 de juny de 2005

Avui he conegut una tieta i una cosina del pare, que serà la meva madrina, i li ha fet molta il·lusió saber-ho.

L'avi d'Horta es troba millor, ha descansat i ja no té les cames inflades. El pare ha anat a veure'l al matí i al vespre. Demà li comencen a fer proves.

S'acaba una setmana moguda per a tots, i per a mi plena de novetats doncs he conegut molta gent, tot i que ja sabia que existien, doncs els pares m'han explicat moltes coses durants les estones de cangur i incubadora.